El segle d’or de la literatura catalana
Durant anys i panys, des dels 90 fins al 2000, estàvem convençuts que vivíem en l’oasi polític català. En un oasi meravellós on regnava Jordi Pujol. Un oasi immaculat que era la perfecció mateixa. Un oasi que convertia Catalunya en el país de Xauxa.
Tot era tan net, tan pulcre, tan immaculat que si no érem la Suïssa del mediterrani ben poc en faltava. Mentre els governs espanyols nedaven envoltats de brutícia, el català resplendia.
De cop, l’oasi se n’anà en orris. I ens vam adonar que el teòric oasi no havia existit mai. Ens vam adonar que les aigües pujolistes i convergents estaven tan empastifades com les de qualsevol altre lloc.
Per dir-ho simplement, ens vam adonar que en l’oasi català d’aquell temps hi havia la mateixa merda que a tot arreu. Ni més ni menys: la mateixa merda.
Que, com a la Dinamarca de Hamlet, alguna cosa feia olor a podrit, a Catalunya.
Ens vam adonar que el problema era que ningú no s’atrevia a parlar-ne. Que tothom tenia ben present qui era que manava. I que se la jugaven, si deien el que no tocava.
Que no s’ha de mossegar la mà de qui et dona de menjar.
Que qui paga, mana.
Per desgràcia, sembla que actualment aquesta ceguesa s’hagi traslladat a la literatura de casa nostra. Si hem de fer cas a les veus preclares majoritàries, no hi ha dubte que ens trobem en el segle d’or de la literatura catalana. Que mai no s’havia concentrat, en un espai tan petit, una tal quantitat de genis i de gènies literàries.
Si ens creiem el que diu la crítica predominant, la literatura catalana ha assolit el seu moment de màxim esplendor o d’apogeu. La literatura catalana s’ha situat en un nivell d’excel·lència tan excepcional que la resta de les literatures en envegen.
En envegen perquè, mentre en d’altres literatures apareix una obra estratosfèrica molt de tant en tant, a la nostra, cada setmana. De vegades, dues o tres a la setmana.
Ho afirmen, un dia sí i l’altre també, els crítics de capçalera de Catalunya. Ho afirmen categòricament, infal·liblement. Dicten la seva sentència, irrevocable.
A continuació, un cop saben què han de dir, apareixen tots els seus dòcils acòlits. Per repetir, exactament, les seves afirmacions.
Perquè, qui mana, mana.
Perquè no s’ha de mossegar la mà de qui et pot donar de menjar.
No ha arribat, potser, l’hora de plantejar-se si existeix aquest oasi d’or de la literatura catalana?
No ha arribat, potser, l’hora de tocar una mica de peus a terra?
No ha arribat, potser, l’hora de dir el que ningú no diu?
No ha arribat, potser, l’hora de començar a parlar per nosaltres mateixos?
No ha arribat l’hora de parlar sense pèls a la llengua?
Si ho creus, aquesta és la teva pàgina.
Joan Sensembuts
